t ' e s t i m o

Pascal Comelade – Sense El Ressó Del Dring - El Pianista Del Antifaz 1996 - 2002

Hi havia una vegada una màquina tota estrafolària que tenia peces pengim-penjam. Era una màquina feta a base de trossos de maquines passades: de cada màquina existent, la peça més valuosa o la més vella o la més torta o la més magnífica era triada per formar part de la màquina de pengim-penjam.

Es movia gràcies a dos cercles de hula-hop desterrats d’una bonica ballarina que bellugava una cintura mecànica per mantenir els dos cercles enlairats.

Podia olorar qualsevol flor, menjar, persona o llibre de golfes ja que estava proveïda d’un sensor utilitzat en una antiga màquina de cuina que destriava el peix fresc del descongelat.

Mirava el món amb unes lents grosses i rodones que no es perdien ni el mínim detall. Eren objectius de càmeres de fotògrafs importants que en cada fotografia plasmaven un dolç instant o, així, ho semblava. Tot i això, els objectius no deixaven de ser objectius i, per tant, no els enganyava cap realitat; si en algun cas, la vestien de llum i colors brillants.

Els micròfons d’un petit i tronat local de música soul estaven situats al cap de munt de la màquina de pengim-penjam, per poder enregistrar qualsevol ona sonora i d’altres menes i, d’aquesta manera, adonar-se del món del seu voltant.

Però, el més meravellós d’aquesta preciosa i esbojarrada màquina era la presència d’una petita peça, desconegut el seu origen, rovellada, ajustada, que era capaç d’estimar i percebre les emocions de les gents, els clavells, o les taules de fusta que tenia a un radi de 2 km i una vida.