T r i s t e s a i o b l i t

Ara caminava per Gran Via. Parava. 3 minuts. Decidia agafar el cinquanta.
No podia treure's aquella olor del cap. L'infectava el cervell, el nas, cada forat del crani. Se li estenia per la boca, pels pulmons. Gas. Gas. Butà.
Aquella mateixa tarda li havia entrat aquella olor que hores més tard li era impossible eliminar.
Cada nova respiració era com inhalar butà directament que s'estenia per tots els racons del seu sistema respiratori i potser nerviós. Butà més una olor desagradable que intentava no descriure. A vell, a urea, a ranci. I ara, al bus, se li mesclava amb la de gasolina. Fantàstic.
La senyora Maria no estava bé. No la coneixia, però es sorprenia d'aquesta angoixa que l'invadia en resulta dels fets d'aquella tarda. La senyora Maria estava malalta. "Tristesa", havia dit ella. "Saps tu, nena, què és la tristesa?", i després de pensar-s'ho, "No, potser no ho saps que ets massa jove". A l'última fila d'aquell cinquanta, que ens caps de setmana era doble, curiosament, no podia parar de pensar, volent o sense voler, degut a la insistent olor de butà.
La senyora Maria havia begut dues cerveses. Algú ha vist mai una dona de vuitanta-tres anys borratxa d'alcohol i de tristesa?
Va bloquejar-se aquella emoció mentre el cor se li va encongir dins d'aquell cinquanta. Sepúlveda-Vilamarí. Era a punt d'arribar i en breu tota aquella història s'esvaniria de la seva ment. S'esborraria l'olor a butà, a ranci, a urea i a desfets.
Riuria amb els companys, malgrat la feina i el poc temps que els hi restava. Però de tant en tant, en pensar que la senyora Maria era simplement a un pis de diferència, sostre amunt de casa seva, sola i malalta de tristesa, tornaria a sentir aquella olor que encara l'embafava.
Ja eren dins del cinquanta l'altra àries i la rinxolada de la classe, i el seu xivarri començava a passar l'esborrador per tot allò que fins ara li havia preocupat.